El poeta del poble: Vicent Andrés Estellés

El realisme en l'obra poètica

Breu anàlisi de l'estil del poeta valencià i la seua temàtica

L'escriptor i periodista Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés, conegut gairebé per tothom com “el poeta del poble”, és simptomàtic, per un costat, de la importància i la vigència d'aquest autor avui dia, encomptes de reviscolar amb el pas del temps, ben al contrari, romana ferm i a més plenament integrat en les noves generacions de valencianes i valencians, àvids de consumir poesia en la seua llengua; però, d'altra banda, aquest sobrenom és representatiu d'un tipus de direcció que emprenia bona part de l'obra poètica de l'autor de Burjassot: escriure sobre la societat i per a la societat.

Precisament, per tal de seguir l'origen i les conseqüències del realisme en el poeta de Burjassot, serà precís iniciar la lectura i l'estudi de Llibre de meravelles, poemari que, segons els crítics i estudiosos de la totalitat de la seua bibliografia, representaria el llibre més realista de la seua composició literària. Entre altres coses destacarà, per exemple, la reiteració de l'amor del poeta per València, com si aquesta fóra humana, o la fidelitat per descriure els detalls, a primera vista, més insignificants, que constitueixen el tot de la ciutat, com una mena de trenca-closques amb petites peces ubicades en els llocs corresponents, amb la versemblança tant característica d'Estellés i sempre ben lligat a la realitat. Així doncs, generalment, i sobretot arran d'aquest Llibre de meravelles, serà un prototip de poesia realista, amb la gran consideració que tindrà observar el que ocorre al carrer i plasmar-ho en un paper. Tanmateix, la poesia d'Estellés, com a tret encara més diferenciador i genuí, es basarà en un component atípic: la narració. Estellés tindrà una important producció de poesia més dinàmica i canviat, que beurà de la narració i, per un moment, oblidarà el possible joc dels ritmes i les melodies. Estellés sembla partir des de la prosa per acabar convertint-la en poesia, però inexorablement depenent de la primera. A continuació podem emmarcar aquesta força narrativa mitjançant el fragment d'un poema extret de Llibre de Meravalles. En serà un clar exemple:

«Arbres de l'Albereda, aquella font amable

que sona entre les fulles, el carrer de Colom,

el carrer de Russafa, i enllà el carrer de Xàtiva.

Caminàvem els dos aquell dia d'agost.

Tu duies un gesmil, distreta, en una mà.

Duies un vestit blanc que cenyia el teu cos.

[...]Irromperen de sobte

les trompetes del jazz, el carrer de Russafa,

tan divers dels neons en els establiments,

alegre de teatres, de cafés i de vida.»

(Poema “Postal”)

Com s'ha pogut comprovar, a banda del component narratiu, caldrà sumar-hi la predilecció de l'autor per la descripció i l'enumeració dels detalls amb gran precisió, que a més a més comportarà una gran economia del llenguatge; fent-lo directe i precís. Fins i tot, en la majoria dels seus versos, Estellés podrà transmetre la sensació de que els seus poemes sorgeixen de la improvisació i una escriptura ràpida, ben bé traslladada del subconscient al paper, sense correccions i cabòries posteriors, però no serà així. Aquesta senzillesa prové d'un treball d'observador i d'artista notori. En aquest fragment del

poema “Postal”, també hi trobarem inserida la facilitat del poeta per contextualitzar els seus versos i la història que relata, tot situant-la en un espai i un temps determinats; fugint de l'abstracció com a element dicotòmic de la realitat. Així doncs, seguint aquesta línia, tampoc serà casualitat que en un mateix poema repetisca en dues ocasions el nom d'un carrer (de Russafa), les referències d'espai i temps, com s'ha explicat, resultaran gairebé sempre vitals en Llibre de meravelles.

D'altra banda, l'estil estellesià, de forma intencionada, estarà vinculat amb la gent i la seua rutina. El lletraferit de Burjassot tindrà aquesta facultat per magnificar i fer poesia de les coses més petites i les accions quotidianes del poble, un altre dels trets més lloats que li facilitaran la bona rebuda entre els lectors d'abans i d'ara, sense diferenciació d'edat. Aquest poema pot ser-ne un bon exponent i, el títol (“Crònica especial), no és gratuït:

«La mort de Manolete en els fulls del diari,

mentre a Benimaclet jo t'estava esperant. [...]

El Tyris ple de gent, la pudor de la gent.

Les parelles eixien , duien les galtes roges.

Les mares no sabien què fer per a sopar.

Els pares escoltaven ràdios estrangeres. [...]

El pare enraonava amb la mare a la cuina. [...]»

(Poema “Crònica especial)

A continuació, per a aprofundir en la personalitat literària d'Estellés, podem trobar un documental, força acurat i sintetitzat, de la seua vida: