El cavall del Fleixat

Llegenda literaturitzada El cavall del fleixat

Vet ací una de les històries més misterioses i alhora més ben guardades per la gent d'aquest poble, Relleu. Hi havia una vegada, segons relaten els homes més vells del poble, en els peus de la serra de

Cabeçó, zona frondosa repleta de pins, dos pastorets amb un petit ramat d'ovelles, no massa quantiós, al càrrec d'ells. Mentre que les ovelles es trobaven pasturant l'herba i matolls frescos del camp els pastors ja es disposaven a fer petar la xerrada. Pel matí havia plogut en abundància i el terra encara es conservava humit i fred en aquella nit d'estiu, plàcida i de cel clar, sense cap núvol rondant per allà dalt. Els joves pastorets debatien i discutien sobre la dona més bonica i eixerida del poble; el més gran dels dos, al que li deien Jaume, era un xic fort i ros, d'ulls clars i unes mans

aspres de tant treballar la terra, deia:

-Julieta és la xica més guapa d'ací. Mai veuràs una altra com ella, enlloc. Ja pots anar-te'n d'ací, i viatjar a qualsevol racó d'aquest món buscar-ne una com ella tota la vida.

Però l'altre pastoret, Martí, un homenet tímid i escanyolit, amb uns braços més prims que el pal d'una granera, no hi estava d'acord:

-Ni de bon tros!Marieta és la millor d'aquest poble, del món, de tots els planetes i de l'univers. Mai veuràs uns ulls verds com els d'ella. És única.

El poble de Relleu

Així estaven els dos pastorets, en els peus del Cabeçó parlant sobre dones. Discutint, discutint no es van adonar que feia una estona s'havia girat un vent de ponent més i més insistent. Les fulles dels pins ballaven amunt i avall, la gespa fresca s'assecava i les ovelles ja no pasturaven. Martí, pretenia replicar l'últim comentari que havia fet l'altra pastoret però, en comptes d'això, l'agafà pel muscle i guaita. Una silueta es divisava a l'horitzó, avançant lentament per l'espai que hi havia entre dos pins torts i corcats. S'apropava a poc a poc cap als pastorets. Jaume, l'home més valent de tot Relleu, començà a córrer en direcció contrària a la de la silueta estranya, tot cridant a les seues ovelles i agafant pel braç en Martí, immòbil en aquell moment. Jaume estirava amb força a Martí però no obtenia cap resposta, ni s'immutava.

-Afanya't, Martí!Au, anem-nos-en, abans que arribe el fantasma!

Jaume es donà per vençut, deixà d'estirar a Martí i se n'anà corrent serra avall i darrere d'ell bona part de les ovelles. De tant en tant girava el cap i cridava:

-Martí! Martí! Martí!

I els crits es convertiren en una lleugera fressa per, darrerament, acabar en silenci. El peu de la serra del Cabeçó quedà dominat per un silenci gairebé absolut, tan sols interromput per la remor de les fulles en moviment i el soroll d'unes trepitjades. Una jove alta, de cabells negres i ulls blaus, s'apropà al pastoret, que aguardava en el mateix lloc on l'havia deixat el seu amic. La xica desconeguda duia un vestit d'un blanc tan pur com les cases del barri de Santa Creu d'Alacant i els baixos estarrufats i negres com el tifó. Martí, bocabadat, pogué preguntar:

-Qui ets?

La jove, fità el rostre del pastoret, somrigué i repetí:

-Com et diuen, a tu?

-Martí, contestà el jove pastoret, una mica inquiet.

-I d'on ets?Del poble no ets perquè mai t'he vist, preguntà Martí

-No, no! De Relleu no sóc, jove pastoret. Vinc d'unes terres llunyanes, un lloc que no coneixes. Martí assentí, hipnotitzat per la bellesa d'aquella dona i ,certament cohibit, volgué saber perquè aquella desconeguda sabia que provenia de Relleu, però ella només somreia i breument li digué que ja el coneixia. La xica no deixà torn per rebatre l'afirmació i sense pensar-s'ho exclamà:“t'estime, pastoret. Des de fa molt de temps, però no sé ben bé si tu sents el mateix per mi, si el teu sentiment és tan pur i sincer com el meu....Pastoret...No ho sé”.

Martí, amb gran sorpresa i uns ulls com a plats, no dubtà, conscient de l'oportunitat que tenia:

-Sí! És clar, sí que t'estime, jove desconeguda! Qui no podria estimar una dona com tu? Tan sols un home boig.

-És que, de veres, pastoret, no ho tinc massa clar..., deia la xica.

-Desfes-te dels dubtes! Jo t'estimaré i et tractaré de la millor manera possible, com tu et pots merèixer, argumentà Martí.

-Estaríem junts per sempre, pastoret, seria una dona servil i fidel, faria el que tu desitges en tot moment...

-Sí, i així serà, preciosa donzella!

-Dubte, pastoret, dubte...Necessite una gran mostra del teu amor, una prova irrefutable que

simbolitze el teu amor per sempre.

-Demana'm el que desitges! Puc amb tot i si és per a tu, encara més.

Serra del Cabeçó, Relleu

La donzella desconeguda, després de rumiar una mica sobre la prova d'amor que hauria de superar Martí, el pastoret, li la proposà. La donzella explicà que li oferiria els seu amor amb una única i indispensable condició; la prova d'amor més lloable i autèntica del món: acabar amb la vida de l'avi del pastoret. Martí, primerament impactat per la proposta no digué res però, tot seguit acceptà la prova de la donzella i arribaren a aquest acord. El pastoret, abans d'acomidar-se i complir el seu objectiu immediat, intentà acaronar els braços perfectes de la jove però no el va deixar, tot dient que encara no estava preparat per suportar la passió que duia dins seu. Martí, a corre-cuita, davallà pels turonets pròxims a la serra de Cabeçó, juntament amb un parell d'ovelles del ramat que no se n'havien escapolit amb Jaume, l'altre pastor. Arribà a Relleu, obrí la porta de sa casa, amb les espardenyes foradades i els peus nafrats per l'esforç del trajecte, i entrà en la cambra de l'avi, que romanava agitat. Martí cridà a l'avi i, nervós i impacient, el sacsejà. Quan l'avi, aterrit, li preguntà que succeïa, el jove pastoret li explicà que algunes de les ovelles que havia pres per pasturar, havien desaparegut per la serra de Cabeçó. L'home gran, tan ràpid com pogué, es vestí, calçà i agafà el seu bastó, amb la intenció d'acompanyar el nét i ajudar-lo amb la cerca dels animals. De vegades corrent i en ocasions caminant, unes hores més tard, arribaren avi i nét als voltants de la serra de Cabeçó. Martí explicà que les ovelles segurament es trobaven per un barranc pròxim, perquè li havia sentit belar una de les ovelles. L'avi dubtà i digué al nét que ell no havia pas sentit res, però Martí insistí que era cert, que fou un soroll molt nítid i que la seua condició d'home sord li havia impedit sentir-ne res. L'avi va fer cas al nét i el seguí en el seu camí cap al barranc. Quan arribaren al punt que cercaven, Martí s'enfilà pel barranc i comprovà l'alçària de l'accident geogràfic, quants metres podien separar el barranc del terra. La veu de la jove desconeguda encara l'escoltava, colpejant dins del cap, suplicant pel seu amor etern. Martí, tot decidit, indicà a l'avi que s'acostara perquè creia que havia vist les ovelles mortes entre les roques que hi havien sota el barranc. L'avi, amb molt de compte per no relliscar o ensopegar i caure en terra, avançà amb cura fins el precipici. Martí, sense pensar-hi massa agafà son avi per l'esquena i l'espentà fort. 

Seguidament no va tenir temps de sentir l'impacte del cos contra les roques, ni molt menys de pensar sobre l'acte que acabava de cometre; una veu esgarrifosa i gutural deixà a Martí

atònit:

-Tu, pastor! Què has fet?!Això era el que volies, matar el teu avi? Aquesta és la teua mostra d'amor?

Un acte d'egoïsme i vanitat, impropi d'una persona mereixedora de viure. No debades, un pacte és un pacte i s'ha de complir. Jo t'he dit aquesta nit que seríem eterns, junts per sempre, i mai ens separarem. Així siga.

Aleshores un cavall negre, amb els ulls verds i brillants com els de la dona estranya, aparegué cavalcant pels terrenys de la serra, assecant la gespa i la vegetació frondosa al seu pas. A mesura que s'aproximava com un llamp rabiós en direcció al pastor, s'apreciava millor com l'animal expulsava foc per la boca i pel nas, flames i més flames de color vermell i groc. El pastoret no tenia escapatòria, aquell cavall dimoni cada vegada era més a prop i ell no sabia com reaccionar. Martí, esparverat i sense dreceres o altres camins possibles, es precipità barranc avall. Almenys, això és el que diuen alguns dels escassos testimonis que asseguren que van presenciar el tràgic desenllaç d'aquesta història. Des d'aquell dia, conten, que cada 50 anys, el mateix cavall negre que expulsa foc cavalca per la serra de Cabeçó i en arribar al barranc del Fleixat desapareix, amb el mateix misteri que quan fa acte de presència. Es tracta d'un cavall que no viatja sol, un home trist que crida i plora pujat al llom l'acompanya. Els seus laments demencials, demanant clemència, si es para bé l'orella, se senten per tot Relleu. Molta gent creu que es tracta del pastoret que pactà amb el dimoni reencarnat en un cos de dona. Si més no, la darrera aparició del cavall amb el genet va ésser l'any 2000, propiciant un incendi a la serra de Cabeçó. Llavors, si fem comptes, quan tornarà a cavalcar pel voltant de Cabeçó i el barranc del Fleixat?