La perfecció de la poesia

Anàlisi de l'estil de Josep Carner

Un dels trets més característic de Josep Carner és l'estilització, un ús molt refinat de les lletres, enfocat cap a la recerca d'una forma perfecta de la poesia. Així doncs, de Carner ressaltarà el gust per un llenguatge culte, amb continues referències a figures mitològiques de l'època clàssica grega, sobretot pel que fa a l'ús de dones, amb la qual cosa implicarà dirigir-se a un tipus de lector ben delimitat, de tipus mitjà-alt i que implica, si més no, una lectura travada, amb pauses, si no es té una sèrie de coneixements lèxics o acadèmics. Idealització de la dona, equilibri, un caràcter vitalista i positiu, al mateix temps tancat, rebuscat, primmirat en les paraules escollides, no exemptes de barroquisme, amb una forta càrrega d'adjectius; aquestes podrien ser definicions enumerades de l'estil de Carner. 

Els fruits saborosos, Josep Carner

El grau de complexitat de l'obra poètica de Carner serà alt i, a més a més, haurà de recórrer diferents etapes i, per la qual cosa, precisarà d'un procés més lent de creació, a l'hora de deixar constància de la

idea de l'autor en un poema determinat. Així doncs, el representant noucentista, a banda de copsar la realitat d'una manera, posteriorment fent-la seua, s'allunyarà força d'ella en el resultat final. El component d'abstracció i desvinculació respecte a la realitat, generalment serà molt superior en Carner. Es tractarà d'un estil calculador, on el pes de cada mot serà cabdal, amb intencions de magnanimitat per part de l'autor i amb un alt component evasor.

L'obra poètica de Carner, i sobretot un dels llibres de poemes més valorat, Els fruits saborosos, està molt influïda per la idea de perfecció, en tots els sentits (accions, personatges, llocs, etc). Podem trobar-nos amb un prototip de poema de lloança de la dona (“la millor perfecció” segons els versos del poeta), contemplada com una deesa i comparada amb un préssec, en un sentit de mitificació de la fruita. D'altra banda altres exemples més hedonistes, amb la recuperació de la innocència i l'harmonia per part d'un grup de dones, que juguen com si foren canalla, com en el cas de “Eglé i la síndria”, un

clar exponent d'aquest ambient desimbolt i infantil:

“Arriben les comares. Rient, fent el cor fort,

es passen una síndria que és la més gran de l'hort;

són llurs marits a vila, i han berenat entre elles,

i juguen a encalçar-se damunt els blats desfets;

mouen gatzara, salten, comencen cantarelles;

va a rodolons la síndria i aixafa els peus distrets.”

Poema "Eglé i la síndria"

O fins i tot recreacions de paisatges idíl·lics per a la inspiració del poeta i l'enumeració creativa dels processos i les pors que pateix el propi Carner, pel que es fa i no es fa. Al cap i a la fi un repertori temàtic positivista, amb la presentació icònica d'un món immillorable, generalment fantasiós i més pròxim a les il·lusions.