De la reflexió al dinamisme

Comparació de la novel·la i la pel·lícula Pa negre

Per a l'exercici comparatiu d'aquesta activitat, entre una novel·la i la seua adaptació cinematogràfica, ens basarem, primerament, en la lectura del llibre Pa negre, pertanyent a l'escriptor Emili Teixidor (1932-2012). L'autor, que fou mestre i es llicencià en dret, lletres i periodisme, destacà sobretot per la seua obra literària destinada al públic infantil i juvenil, malgrat que en té d'altres destinats al públic adult, com pot ésser Sic transit Gloria Swanson(1979), El llibre de les mosques (1998) o la nostra obra d'estudi, Pa negre (2003), guanyadora del XXXIII Premi Joan Crexells 2003, Premi Lletra d'Or 2004, I Premi de Narrativa M.Àngels Anglada 2004 i el Premi Nacional de Literatura 2004, entre els guardons més importants. La primera edició de Pa Negre fou publicada a Columna Edicions, l'any 2003, mentre que l'edició usada per a la comparació pertany a la cinquena edició, duta a terme per Edicions 62, labutxaca. Quant al film, l'adaptació homònima, Agustí Villaronga, el director mallorquí, s'encarrega tant d'escriure el guió com de dirigir aquesta. Pel que fa al repartiment, hi trobem actors novel·ls, com ara Francesc Colomer o Marina Comas, o d'altres més contrastats com Sergi López, Eduard Fernàndez, Laia Marull o Roger Casamajor. Estrenada l'any 2010, amb una gran acollida i rebent bones crítiques, va ésser la pel·lícula més guardonada durant la celebració dels Goya d'aleshores amb un total de 14 en diferents especialitats, entre aquests el de millor pel·lícula i director de l'any. El film de Pa negre, a banda de basar-se en l'obra d'Emili Teixidor, té elements i episodis extrets d'altres novel·les, també del mateix autor: Retrat d'un assassí d'ocells i Sic transit Gloria Swanson. 

Emili Teixidor

És fàcil trobar paral·lelismes entre la vida real d'Emili Teixidor, autor de la novel·la, i Andreu, el jo poètic o l'alter ego de l'obra més mediàtica de l'escriptor català. Al cap i a la fi es tracta d'una vida literaturitzada, una història, la de la infantesa d'autor i personatge, marcada per les conseqüències d'un conflicte bèlic com el de la Guerra Civil espanyola, i les ferides obertes que resten en la postguerra que esdevindrà. Emili Teixidor procedia d'una família republicana, per la qual cosa, l'etiqueta de vençut i humiliat i totes les connotacions negatives que suposarà això influiran en la seua personalitat i, finalment, en la seua producció literària. Quant a Agustí Villaronga, en l'etapa recent de gestació de l'adaptació de Pa negre, cal incidir en que segurament realitza aquest projecte en un dels millors moments que viu el cinema català, malgrat les retallades en cultura i les subvencions de projectes cinematogràfics. 

Entrevista a Emili Teixidor

La història que ens mostra la pel·lícula està ambientada en una etapa postbèl·lica, concretament posterior a la Guerra Civil espanyola, en el context d'una Catalunya interior, rural, aliena a les grans ciutats i, per extensió, arcaica i retrògrada. El ferotge i injustificat assassinat d'una família serà l'esdeveniment que portarà la por i la desconfiança al poble, despertant, al mateix temps, fantasmes polítics, ideològics i personals del passat entre moltes de les persones que configuren l'entorn. Andreu, el nen que descobrirà un cavall mort amb un xiquet i el seu pare dins del carruatge amb les mateixes condicions, denunciarà aquest succés als seus parents i aquests a les autoritats. Arran d'això, s'iniciaran els escorcolls i interrogatoris pertinents i, abans que es puga desvetlar qui són els possibles sospitosos d'aquest homicidi, el pare de l'Andreu se n'anirà de casa, fugint i amagant-se de les autoritats. Al marge d'aquest fet, de forma paral·lela, el dia a dia d'Andreu estarà marcat per la percepció de la tensió no resolta, encara vigent, entre els dos bàndols: els vencedors i els vençuts, els nacionals i els republicans. Al marge del tractament d'altres temes com poden ésser: la religió, la malaltia, la sexualitat, les relacions interpersonals, la diferència de classes, l'homosexualitat, etc. Una vegada que el pare és descobert per les autoritats de l'ordre, amagat en les golfes de la casa de la família, serà empresonat i a causa d'una demora considerable de la celebració del judici i l'agreujament del seu estat de salut, morirà. Aquest fet arribarà en un moment de confusió per a Andreu, en el qual fa poc que ha descobert els actes homòfobs que dugué a terme en el passat el seu pare, conjuntament amb un grup de veïns del poble, contra un jove homosexual. Andreu es mourà entre sentiments d'estima anterior i fàstic i repudia actual, tot plegat, barrejat en un moment crític. A pesar que, d'aquesta manera, sembla haver-se donat una part important del clímax de la pel·lícula, encara faltarà saber qui fou l'assassí inicial d'aquesta història (si realment havia estat perpetrat pel pare d'Andreu) i quin podria ésser el futur acadèmic o laboral del xiquet. En les escenes finals de l'adaptació cinematogràfica se'ns desvetlarà, sorprenentment, a través d'una conversa mantinguda entre mare i fill, com el pare d'Andreu havia promés als senyor Manubens, una família benestant de la zona, no confessar l'autoria del crim, és a dir, no delatar-los a ells, els autèntic culpables, a canvi de que acolliren a Andreu en el si de la seua família i li donaren l'educació i l'atenció necessària. En aquest desvetlador diàleg mantingut entre Florència i Andreu, d'altra banda, es produirà el trencament definitiu del xiquet amb els lligams que el mantenen arrelat a la seua família biològica, sobretot simbolitzarà tallar qualsevol tipus de relació amb la mare, el passat que tant havia odiat però que mai havia expressat fins ara.

Agustí Villaronga

Al capdavall, si haguérem de subratllar, en general, el tipus d'adaptació argumental que ha tingut la pel·lícula, respecte al llibre, s'hauria de dir que el fil argumental de la història no varia massa, és a dir, dos dels grans eixos temàtics que apareixen en el llibre, com són la detenció i mort del pare, amb les conseqüències tràgiques que comportarà, juntament amb el rebuig final d'Andreu amb el seu passat, es mantenen amb fidelitat en el format audiovisual. Ara bé, la resta de la pel·lícula destaca per tota mena de canvis i una altra sèrie de subtemes que poc han de veure amb l'original. És a dir, és més fàcil dir que hi ha punts, matisos, certes escenes del llibre que coincideixen amb la pel·lícula i no pas que l'adaptació divergeix del llibre d'Emili Teixidor tan sols en moments puntuals.

Entrevista a Agustí Villaronga

La reformulació dels clàssics literaris

Comentari d'un fragment de l'obra mitològica de Joan Roís de Corella

Aquesta entrada ha estat elaborada amb la finalitat de repassar el fragment de l'obra mitològica de Joan Roís de Corella, analitzat a classe durant aquesta setmana. A mode de resum, amb una estructura esquemàtica, comprovem tot seguit les part més importants:

1.- Blocs temàtics

1. Justificació del que farà Ulisses, del sacrifici que farà, explicat per ell mateix (en estil directe)
2. Astíanax , amb gran valentia(primera persona, estil directe), li demana a sa mare que per a no patir més no el mire i com en accions com aquesta es veu la crueltat i la malicia dels grecs; així com la por d'aquests pel seu pare Hèctor
3. Retorn a la narració en tercera persona. Narració de la mort, en tercera persona, amb tota mena de detalls i, sobretot, amb una recreació de l'ambient molt lírica.
4. Hècuba diu que fins ara no havia pogut escriure el tràgic succés. Del temps passat al temps present.

2.- Figures retòriques 

• Etopeia, descripció de la psicologia i la personalitat d'un personatge, en este cas d'Ulisses, despectivament. Primer paràgraf

• Comparació: “semblant la vertadera morta” (322)

• Personificació:“Lo sol de color de sang se vestia”(325), “La terra murmurant en amples cavernes” (326)

• Metàfora: “Lo sol de color de sang se vestia” (tenyir-se)(325), “La terra murmurant en amples cavernes” (tronar) (326), "La cara guardant los cels” (322).

• Paradoxa: “rey de falsedat, cavaller d'enganys, covart en les armes” (295-296)

• Hipèrbole: patiment de la mare, la valentia d'un xic tan jove, el cataclisme còsmic (l'espai és afectat per l'assassinat d'Astíarax, el món s'atura,  “l'univers per strem dol general decahiment en breu prometia” (326), Los ayres scurits retronaven” (325)

Joan Roís de Corella

3.- Estil

• Estil truculent, a través del detallisme “empés, en diversos e xics trossos lo seu cors partit” (303) Descriu la mort, detallisme final, els trossos del seu nét.

• Camps semàntics: jurídic (injusta, sentència, pietat 302-303)

• Defectes: "enganyós, impiadosa, inumanitat, cruel, superbos, rabiosa, envejosos"

• Anatomia: "Cors, les seues parts, sanch, cara, mà. Partit, trosejat, dilacerat"

• Autoritats: "Rey, reina, cavaller, infant"

4.- Conclusions

Arran de l'anàlisi d'aquest fragment, podem destacar de l'autor els seus dots inegables per a desfer, reformular i construir uns textos literaris nous, a mode de rèpliques, a partir de fonts clàssiques. Els punts forts més delimitats en aquest fragment són el detallisme, a l'hora d'abordar moments truculents, com són la mort d'una persona, descrivint la forma i les conseqüències amb gran precisió i, així doncs, apostant per la morbositat; així com el canvi de veu narrativa, amb el pas de la tercera persona a la primer persona, intercalant o bé retornant a l'una o a l'altra segons la conveniència de Roís de Corella. D'altra banda, com a recurs associat a la tragèdia, i més concretament als planys, les figures hiperbòliques dins d'una macroestructura de caire hiperbòlic, també hi seran constants. 

Documental "Descobrint Roís de Corella", Canal 9

La llibertat i la passió de Maragall

Anàlisi de l'obra poètica de Joan Maragall

Si partim des de l'angle modernista, amb Maragall, la seua obra poètica sembla haver estat concebuda com una mena de diàleg entre el poeta i l'entorn, com si allò que es pretén escriure fóra descrit amb una precisió realista, traçant els detalls que l'autor considera més rellevants però, alhora, escriure a través d'impressions sobtades, lliures i irracionals, un món interior que necessita eixir i exterioritzar-se a través de la literatura, tot plegat un reguitzell de trets associats amb el gènere romàntic, del qual se sap que fou molt del gust de Maragall.

Emparentat amb el modernisme, considerat per la crítica literària el pare, el gran representat del moviment artístic, Maragall no dubtarà en deixar palesa des del primer moment aquesta anarquia temàtica i formal, no atendre a cap tipus de normes coetànies o anteriors, en tot cas abusar d'aquestes ànsies d'expressar allò que ocorre, des d'un esdeveniment important, com pot ser un atemptat durant una actuació teatral, o bé la insignificància d'un animal, la vaca, convertida en un element d'admiració:

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d'esma pel camí de l'aigua,

se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb mala traça

el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre

se li ha posat un tel. La vaca és cega.

(Fragment de “La vaca cega”)

Maragall veu de la realitat i aquesta només ha de passar pel filtre del jo poètic. A priori el que semblarà un fenomen més simple (en un sentit descriptiu i no pas despectiu de la classificació). Precisament Glòria Casals, a l'article “La llengua de Maragall”, tractarà l'escriptura del poeta arran de “l'ideari espontaneista” d'aquest, l'ús que fa de la llengua per expressar de forma fidel “els sentiments, anàrquics i no estructurats”. Mentre que Lluís Quintana, a banda de fer referència a aquest component prototípic de l'autor modernista, n'inclourà un parell més: “la defensa del poema breu i fragmentari i un tercer element, el ritme”. En termes generals,  Joan Maragall, tindrà capacitat per connectar amb el lector i un col·lectiu nacional arran de les nombroses propostes amb un esperit d'aquest tipus, patriòtic i reivindicatiu. Segurament tant per la temàtica com per la forma d'expressar-ho, aconseguirà una empatia fonamental per generar debat i introduir qüestions polítiques i socials al llarg de la seua obra literària, així com en nombrosos articles publicats en diaris i revistes. 

Joan Maragall

Pel que fa a l'obra poètica, Maragall destacarà pel seu inconformisme, per ser una ment atenta als canvis constants de la societat i plasmar reflexions profundes. Un poeta que entén que les persones, sobretot en el seuconjunt, com a societat, són cabdals quant a font d'inspiració, però també ho són a l'hora de valorar-les com a lectors. Sens dubte, pel que fa a Maragall, es valora molt positivament l'esperit inconformista, infatigable i burxador que hi ha inserit en totes i cadascuna dels seus poemes, encara que tracten temes religiosos o existencials, un tipus de poesia més intimista, o més bé exemples de caire social. L'essència modernista la trobem en Maragall d'una forma especial, i aquesta llibertat, comentada inicialment, així com la força que ho arrabassa tot al seu pas, convenç i emociona. Precisament aquest caràcter agosarat i independent dels dos autors estudiats ací, al marge de les nombroses i dures crítiques que varen rebre, sobretot durant els seus inicis literaris, demostra la seua personalitat. Una forma de concebre la vida i la poesia que ajudà a posar la literatura catalana a l'alçada de les literatures europees contemporànies, contribuir a donar-li un prestigi de reconeixement internacional per mèrits propis.

Versió musicada del poema "La vaca cega"

La perfecció de la poesia

Anàlisi de l'estil de Josep Carner

Un dels trets més característic de Josep Carner és l'estilització, un ús molt refinat de les lletres, enfocat cap a la recerca d'una forma perfecta de la poesia. Així doncs, de Carner ressaltarà el gust per un llenguatge culte, amb continues referències a figures mitològiques de l'època clàssica grega, sobretot pel que fa a l'ús de dones, amb la qual cosa implicarà dirigir-se a un tipus de lector ben delimitat, de tipus mitjà-alt i que implica, si més no, una lectura travada, amb pauses, si no es té una sèrie de coneixements lèxics o acadèmics. Idealització de la dona, equilibri, un caràcter vitalista i positiu, al mateix temps tancat, rebuscat, primmirat en les paraules escollides, no exemptes de barroquisme, amb una forta càrrega d'adjectius; aquestes podrien ser definicions enumerades de l'estil de Carner. 

Els fruits saborosos, Josep Carner

El grau de complexitat de l'obra poètica de Carner serà alt i, a més a més, haurà de recórrer diferents etapes i, per la qual cosa, precisarà d'un procés més lent de creació, a l'hora de deixar constància de la

idea de l'autor en un poema determinat. Així doncs, el representant noucentista, a banda de copsar la realitat d'una manera, posteriorment fent-la seua, s'allunyarà força d'ella en el resultat final. El component d'abstracció i desvinculació respecte a la realitat, generalment serà molt superior en Carner. Es tractarà d'un estil calculador, on el pes de cada mot serà cabdal, amb intencions de magnanimitat per part de l'autor i amb un alt component evasor.

L'obra poètica de Carner, i sobretot un dels llibres de poemes més valorat, Els fruits saborosos, està molt influïda per la idea de perfecció, en tots els sentits (accions, personatges, llocs, etc). Podem trobar-nos amb un prototip de poema de lloança de la dona (“la millor perfecció” segons els versos del poeta), contemplada com una deesa i comparada amb un préssec, en un sentit de mitificació de la fruita. D'altra banda altres exemples més hedonistes, amb la recuperació de la innocència i l'harmonia per part d'un grup de dones, que juguen com si foren canalla, com en el cas de “Eglé i la síndria”, un

clar exponent d'aquest ambient desimbolt i infantil:

“Arriben les comares. Rient, fent el cor fort,

es passen una síndria que és la més gran de l'hort;

són llurs marits a vila, i han berenat entre elles,

i juguen a encalçar-se damunt els blats desfets;

mouen gatzara, salten, comencen cantarelles;

va a rodolons la síndria i aixafa els peus distrets.”

Poema "Eglé i la síndria"

O fins i tot recreacions de paisatges idíl·lics per a la inspiració del poeta i l'enumeració creativa dels processos i les pors que pateix el propi Carner, pel que es fa i no es fa. Al cap i a la fi un repertori temàtic positivista, amb la presentació icònica d'un món immillorable, generalment fantasiós i més pròxim a les il·lusions.